La llibertat d’expressió no ha de permetre discursos que atemptin contra la dignitat de les persones

Amb la crisi econòmica els partits d’ultradreta estan en auge. I amb ells, han augmentat els discursos xenòfobs i racistes envers les comunitats immigrants. La dreta ha obtingut importants i positius resultats electorals a Europa com per exemple a països com Holanda amb el Partit per la Llibertat; a França amb el Front Nacional i a Finlàndia amb el partit populista Autèntics Finlandesos. Aquí a Catalunya, en pocs anys ha augmentat significativament el vot a Plataforma per Catalunya, capitanejat per Josep Anglada. PxC ha utilitzat la crisi econòmica per crear un camp de cultiu social per sembrar l’odi i el rebuig als col·lectius d’immigrants, sobretot persones que professen la religió musulmana, utilitzant falsos mites i augmentant els prejudicis existents a la nostra societat envers l’islamisme. Un missatge injust, immoral i antidemocràtic que no s’hauria de permetre.

L’auge de l’extrema dreta en temps de crisi econòmica no hauria de sorprendre’ns, si mirem el nostre passat. L’any 1929, a Alemanya davant el temor que els comunistes podrien provocar una revolta en un caos monetari, la burgesia, que avui serien les multinacionals i la gran banca, va donar suport al nazisme de Hitler. A Itàlia, on hi va haver crisi entre 1918 i 1920 just, després de la I Guerra Mundial, es va donar suport a Mussolini. I a Espanya, a la dècada dels 30, amb les polítiques reformistes d’esquerres, es van alçar els militars imposant una dictadura amb Franco al capdavant.

L’ultradreta, com a base ideològica per molts partits polítics i organitzacions, acullen en el seu discurs una aferrissada crítica als immigrants, amb el missatge que cal preservar els interessos d’”els de casa”. Per alguns ciutadans, aquest discurs els pot semblar nacionalista i legítim. Però quan aquest discurs pot incitar l’odi i la violència, cal analitzar-lo i no donar-li cabuda a les institucions públiques.

El fiscal especial de delites contra odi i discriminació de Barcelona, Miguel Ángel Aguilar, explica que l’odi no és delicte, però si ho és difondre entre la població, missatges que posin en perill a persones o col·lectius per motius discriminatoris. Però les eines legals per perseguir aquest tipus de delicte en els discursos –assegura- no són del tot adequades ni gens fàcils de catalogar i jutjar.  

Hi ha casos com els atemptats del juliol a Oslo, a l’illa d’Utoya, comès per un  noruec vinculat a l’extrema dreta que va assassinar 92 persones; o el tancament de la llibreria Europa, a Barcelona, propietat de Pedro Varela, que servia per fer propaganda a través de diverses activitats del nazisme; que han estat tema de debat social i polític per les repercussions que poden tenir en persones o col·lectius neonazis per legitimar els seus discursos.

Permetre el discurs neonazi suposa un perill per la convivència i la democràcia. Les agressions verbals motivades per l’odi i l’atac a la dignitat de les persones ha de ser investigat amb molta cura i ha de tenir una resposta contundent i rigorosa per part de les institucions i administracions públiques i judicials.

Existeix la llibertat d’expressió i s’han de respectar les opinions de tothom. Però en aquest món globalitzat, plural, divers i complex no hem de donar cabuda a discursos que ataquin i puguin posar en situació de debilitat a persones o col·lectius que, per motius diversos, conviuen entre nosaltres. Per tot plegat, s’han de deslegitimar els discursos d’aquells partits o organitzacions que directa o indirectament expressin hostilitat a persones per raó de raça, origen, orientació sexual o religió.

Una amnistia dels presos etarres basada en la desmemòria no és possible

ETA ha cessat l’activitat armada amb una xifra rècord de presos. Actualment, hi ha 700 presos repartits per tot l’estat espanyol; 140 a França, i 4 a Portugal, el Regne Unit, Irlanda i Mèxic. Del total de presos excarcerats a Espanya, un terç mostra signes d’haver-se desvinculat de la banda. No obstant, hi ha encara alguns que segueixen fidels a la disciplina d’ETA. Del total de presos, n’hi ha que compleixen condemna per delictes de sang i delictes de kale borroka, col·laboració amb banda armada i suport a l’aparell logístic a ETA.

Els interns s’han convertit durant dècades en màrtirs i herois de la causa. Han estat autèntics símbols per la societat basca, que històricament ha donat suport a la banda armada com un instrument de lluita. Alguns són considerats víctimes del conflicte. Però les seves actuacions també han deixat enrere centenars de víctimes innocents, polítics, membres dels cossos de seguretat i també ciutadans anònims.

En qualsevol cas, a partir d’ara, què passarà ara amb aquests presos? S’han de prendre mesures després que ETA ha anunciat públicament que no tornarà a matar? La banda terrorista, en el comunicat fet públic el 21 d’octubre ha instat als governs d’Espanya i França a obrir un procés de diàleg directe amb l’objectiu de solucionar el conflicte. Confien en les eleccions generals del 20-N per continuar lluitant, mitjançant la política i a través d’Amaiur, una coalició basca formada per Eusko Alkartasuna, Alternatiba, Aralar i independents de l’esquerra abertzale.

Amb tot, la fi d’ETA ha d’anar acompanyada de mesures legislatives, judicials i penitenciàries que afavoreixin la reinserció dels presos. Amb aquesta premissa, un equip de catedràtics, magistrats i advocats posaran en marxa a partir del gener un projecte d’investigació, les conclusions del qual presentaran al govern espanyol i als partits polítics. El catedrátic de Dret Penal de la Universitat Rei Joan Carles i director del projecte, Antonio Cuerda, assegura que es tracta d’un treball apolític que ha d’ajudar a posar fi a cinc dècades de terrorisme que ha deixat enrere 839 morts (527 dels quals eren civils), una vuitantena de segrestos i centenars d’extorsionats.

Mentrestant, l’anomenat Col·lectiu de Presos Polítics Bascos (EPPK) ha fet una petició col·lectiva perquè es concedeixi la llibertat als interns malalts, que estan acusats de condemna perpètua, és a dir, la doctrina Parot que contempla el compliment íntegre de les penes de delicte de terrorisme. L’EPPK s’ha adherit de forma majoritària a l’acord de Gernika, en el que s’aposta per les vies exclusivament polítiques per un definitiu abandonament de les armes a canvi de contrapartides, com una amnistia total.

S’haurien d’estudiar individualment les penes i la concessió d’indults progressius. Però una amnistia total, no és possible. No és justa pel patiment de milers de famílies, encara que per molts experts, una amnistia ajudaria a la resolució del conflicte i a entrar en un procés de pau.

L’amnistia total de presos d’ETA provocaria una dura pressió internacional, política i jurídica i crearia un precedent per altres presos, no etarres. Amnistia per tothom? Les víctimes hi estan totalment en contra. L’Associació de víctimes, tal i com va fer constar al document publicat el novembre de 2010 “Principis rectors per un model de la fi d’ETA sense impunitat” demana que ETA condemni el seu propi passat, els 43 anys de violència i que la política penitenciària no es converteixi en una política de gràcia.

En qualsevol cas, l’anunci de fi de la violència per part d’ETA obre un camí complex que, dins la legalitat, haurà de fer front el nou govern escollit en les eleccions generals del 20-N. Un govern que haurà d’analitzar a fons el conflicte, haurà d’escoltar totes les parts i no deixar-se pressionar per cap sector. Es important que no es passi pàgina amb desmemòria, com va passar durant la transició espanyola, que es va fer des de l’oblit. Aquesta s’ha de basar en la justícia perquè les ferides no es tanquin en fals.

Legitimació d’una il•legalitat

Quan en un país hi ha 5.000.000 d’aturats, un 40% d’atur juvenil i un Govern es proposa liquidar en una votació l’Estat del Benestar per vendre’s als lobbys privats, inevitablement hi haurà una protesta social. És un fet químic, de la mateixa manera que ajuntant benzina i un misto encès esdevé un incendi. El 15 de juny d’aquest any, una part de Catalunya va tornar a protestar encès per la indignació envers els polítics i el sistema parlamentari, que consideren que són juntament amb els banquers i les multinacionals, els veritables responsables de l’actual situació de crisi econòmica. I ho van fer bloquejant les portes del Parlament de Catalunya.

No ha estat la primera vegada que es bloqueja una institució pública. El 6 d'Octubre del 1934 el general Batet assetjava la Generalitat i se suspenia l'activitat al Parlament de Catalunya; i el gener del 1936 davant l'assetjament franquista, el Parlament es va haver d'exiliar. Anys després, el 15 de juny d’enguany, una nova mobilització ciutadana va bloquejar el Parlament, per expressar la disconformitat amb l’aprovació dels pressupostos que incloïen retallades del Govern de CIU als serveis socials.

El debat està servit: va ser legítim el bloqueig liderat pels membres del 15-M al Parlament, tenint en compte que es tracta d’una administració pública? L'article 494 de la Constitució espanyola diu que: "incorren en la pena de presó els qui promogui o dirigeixin manifestacions o algun tipus de reunió davant les seus del Congrés dels Diputats, del Senat o d'una assemblea legislativa d'una comunitat autònoma, quan estiguin reunits i n'alterin el funcionament normal". I l'article 498 diu que: "Els qui utilitzin la força o la intimidació per impedir a un membre d’una institució pública assistir a les seves reunions, han de ser castigats amb la pena de presó".

Segons l’Institut d’Estudis Catalans “legítim” és tot allò fundat en dret, vàlid perquè és conforme a la llei i als principis acceptats. Per tant, legalment, es considera il·legítim el bloqueig al Parlament. De tota manera, els incidents considerats “violents” van ser puntuals i anecdòtics, únicament protagonitzats per una minoria radical. La mobilització ciutadana va esdevenir una expressió del descontentament social, d’acord amb el dret i la llibertat d’expressió, i va ser simbòlica i pacífica. Segons el moviment, la violència va ser anecdòtica en comparació a la policial, que va carregar durament contra els concentrats, emparant-se en què l’ús legal de la força recau en les forces de l’Estat. Hi va haver una vintena de persones detingudes i diversos ferits.

Els mitjans de comunicació han magnificat des del primer moment la mobilització del 15 de juny a les portes del Parlament, i això ha contribuït a provocar una certa reticència i recel contra el moviment 15M. Però tot i així, el moviment continua treballant per acabar amb la passivitat badoca i complaent de molts catalans. En qualsevol cas, el bloqueig al Parlament va ser legal? Va ser legítim? Va ser un dret just.

El Burka: defensa d’una mirada lliure en la foscor

Hi ha una dita egípcia que diu que “ningú guanya una dona”. Ho diu, somrient, Said Hasser, egipci de 36 anys, que viu des de fa més de dos anys a Barcelona, i que està apunt de casar-se amb una manresana. Said recorda que l’Islam diu que res supera la dona, a qui ell respecta aferrissadament.           

Aquest jove egipci assegura que qualsevol musulmà que vulgui viure a Europa, ha d’intentar adaptar-se i integrar-se a la cultura d’occident. I afegeix que la cultura occidental ha de respectar els costums dels àrabs musulmans.

Said respecta les dones i la seva forma de vestir on viu ara, a Barcelona, tot i que considera que sovint, moltes vesteixen provocant la mirada dels homes. Considera que el burka o niqab que porten les dones al seu país, a Egipte és una forma de respecte a l’home. No és una tradició religiosa –diu- simplement és un costum, una moda originària dels beduïns, els antics nòmades que vivien al desert del nord d’Àfrica.

            La cultura occidental considera que vestir el vel islàmic implica que la dona busca no provocar sexualment els homes, però la realitat és que la converteix en objecte sexual. I que passa amb les prostitutes, les vedettes o les actrius porno? Realment no vesteixen provocativament per atraure els homes? No són també objectes sexuals? En tots dos casos, les dones reclamen llibertat.

El hiyab o vel islàmic significa en àrab amagar o cobrir, i està relacionada des de l’antiguitat amb la respectabilitat de les dones. En època de Mahoma, s’entenia que la dona que mostrava el seu cos estava sotmesa a un home i per tant, o era esclava o prostituta. D’aquesta manera, el vel atorga dignitat a les dones que el porten.

La majoria de dones àrabs musulmanes consideren que el vel islàmic no ha estat imposat i per tant, han de respectar les dones que decideixen portar-lo tant als seus països com a Occident. Per Said Hasser, la prohibició per part d’alguns països europeus del burka com França o Bèlgica respon a la por creixent a l’islamisme radical. I és que arran dels atemptats d’Al Qaeda a Nova York, Londres i Madrid ha augmentat l’Islamofobia.

Said no està d’acord que es prohibeixi portar el burka en espais públics, i que s’aprovi una llei al respecte, tot i que si està a favor que hi hagi més control per qüestions de seguretat.

Precisament, l’argument de França o Bèlgica, o la població catalana de Lleida (la primera ciutat espanyola en prohibir el burka en espais públics) és que aquesta vestimenta és discriminatòria per la dona, un símbol de dominació masclista, a més de ser un símbol inadmissible en una comunitat secular. L’ús del burka, diu França i Bèlgica, ha estat una interpretació masclista de l’Alcorà, i només ha servit per mantenir a la dona humiliada i reprimida. A més, s’al·leguen motius de seguretat, tal i com va reconèixer Xavier Baselen, membre del partit moviment reformista belga, quan es va aprovar la llei, el 29 d’abril de 2010. França, per la seva banda, va al·legar que l’ús del burka ataca directament els valors principals de la República Francesa “dignitat, igualtat, llibertat i fraternitat”.

Els defensors del burka, es pregunten perquè molesta tant a Occident aquesta peça de roba i què canviarà realment si es prohibeix. Si una de les constants a Occident és reivindicar llibertats, no s’hauria de prohibir la llibertat de les dones musulmanes a triar i vestir com desitgin. Reclamem respecte però estem disposats a respectar? Limitar els drets i les llibertats és cruel. Pels defensors del burka la seva prohibició propicia el diferencialisme, molt perillós, que implica la no barreja d’éssers humans amb altres, i aquest és un dels fonaments de règims discriminatoris com l’Apartheid.

Riay Tatary, president de la Unió de Comunitats Islàmiques d’Espanya (Ucide) diu que la decisió de portar el burka és de cada dona. Una decisió que pot ser personal o religiosa. Diu que no entén que es prohibeixi per raons de seguretat, ja que existeix el document d’identitat i totes les dones musulmanes no tenen problemes en descobrir-se el rostre si li demanen.

A França, dels 5 milions de musulmans que viuen, només unes dues mil dones porten burka. Una xifra insignificant, i que elles no entenen que se’ls prohibeixi portar-lo, ja que és una mostra lliure de vestir-se i auto definir-se. Tot i que no hem de passar per alt, que en alguns casos, el burka serveix per amagar els maltractes que pateixen les dones per part de les seves parelles. Ningú sap de les ferides que queden amagades sota un vel.

Si amb la prohibició del burka a Bèlgica o França és vol integrar les dones, dubto que la prohibició sigui la millor opció. Si una dona entén que és indigne sortir al carrer amb el vel islàmic, si se li prohibeix, optarà per no sortir. De fet, Human Rights Watch s’ha pronunciat en aquest sentit. Diu que es viola els drets de les dones que volen lliurement portar el burka però no fan res per aquelles que són obligades a portar-lo.

El problema és que a moltes dones els falta informació, i vestir-se amb el vel islàmic ha estat la única opció, com a tradició familiar i no una decisió racional.

lema vital

"Ningú ha dit que això fos fàcil"